Els Top Manta
annacuevas | 16 juny 2015El dissabte passat vaig anar a Barcelona amb la família, i dins el pàrquing de Plaça Catalunya vàrem veure un grup de nois africans carregats amb sacs molt grosos i corrent, com fugint o amagant-se d’algú. Li vàrem explicar a la meva germana petita Alícia, que eren els del “top manta” amagant-se de la policia perquè està prohibit vendre al carrer sense cap llicència.
A mitja escala de sortida vàrem sentir molts crits al darrera nostra i de sobte, ens vàren avançar esverats els nois africans, perseguits per un grup d’homes forçuts, vestits de carrer, aporrant-los i escridassant-los violentament. Ens vàrem quedar enganxats a la paret molt espantats i gairebé ens aixafen, de fet, a mi un d’aquests homes em va trepitjar.
Fora al carrer, hi havia un furgó de la guardia urbana i uns quants dels africans enmanillats i envoltats de policies uniformats que els prenien els sacs i els empenyien de molt mala manera dins el furgó. La gent del carrer cridava indignada als policíes i als homes forçuts de la policia secreta, queixant-se de la violència amb la que havíen dut a terme aquesta detenció, que no hi havia dret, que els nois no feien mal a ningú.
Jo entenc perfectament que la venda il.legal perjudica als comerços que sí que paguen impostos per poder vendre els seus productes i que cal evitar que això passi, també entenc que els productes que venen els “top manta” són d’imitació de marques que han hagut de pagar molts diners per elles, però la solució no crec que sigui maltractar a aquests pobres nois d’aquesta manera, posant també en perill als ciutadans que circulen tranquil·lament. Els cops de porra no calien, els nois no s’hi tornàven, només fugien i em van fer molta pena..
Anna Cuevas Sabaté
Anna, descrius una escena que devia causar molta impressió. L’actuació policial és sovint objecte de controvèrsia, perquè és difícil posar el límits de la violència en la seva actuació i és fàcil extralimitar-se.
M’ha agradat la teva reflexió, que, per cert, està força ben explicada.
No deixis d’escriure!
Josep Maria